Resulta que l’escultura grega, lluny de ser acromàtica i freda, tenia més a veure amb la imagineria sevillana barroca que amb tot aquell bullit que s’havien inventat. Així doncs, els neoclàssics admiraven realment l’art grec, o tot allò que s’havien imaginat en un ingenu exercici de narcisisme? En tot cas, fou un error deliciós.

Gombrich ens explica la decepció que van patir els pintors eqüestres quan van tenir accés a fotografies de cavalls, congelats al galop. Llavors s’adonaren de que l’havien cagat durant un munt de temps pintant els cavalls com volant, amb les quatre potes estirades, una posició físicament impracticable. Gràcies a les fotografies descobriren que aquella disposició no era gens fidel, i en endavant tots els pintors estudiaren les seqüències de fotografies de Muybridge com si fossin l’únic i veritable criteri a l’hora de representar el moviment d’un cavall. Fins i tot alguns pintors renegaren de les obres anteriors al document fotogràfic, doncs entenien que posava en evidència les seves competències. Però es clar... fins que no van veure tot això, tothom xalava de contemplar aquells cavalls al galop tan magníficament representats. Què va canviar doncs?

Hi ha qui admira molt els colors del boig de Van Gogh, i ara us explicaré una curiositat ben rellevant. L’aparició del tub d’estany i de nous pigments sintètics van provocar la industrialització de la pintura a l’oli com a producte comercial. Òbviament, l’abaratiment dels costos de producció i l’experimentació amb aquestos nous materials sense cap garantia històrica, va esdevenir en desperfectes tècnics en les obres d’art. Ens han arribat moltes obres d’aquesta època, però encara moltes més es van fer malbé en poc temps i s’han perdut per sempre. D’altres, en canvi, ens han arribat esquerdades o amb els colors alterats, enfosquits o engroguits prematurament. El cas de Van Gogh és el més impactant, doncs el pigment ataronjat que va utilitzar per a pintar els seus gira-sols, s’oxidà, i va virar el matís cap a aquell groc tan admirat i característic que llueix ara.

També és el cas de Seurat: molts colors de la seva paleta original no són els que nosaltres podem apreciar ara, ni de bon tros. Blaus que ara son verds, grocs que han degenerat en marrons, taronges en grocs, blancs que s’han tornat transparents...

Amb això vull dir que tant la fascinació pel groc de Van Gogh, com els immaculats marbres grecoromans, son una ficció, una visió fragmentària i parcial de l’obra original. És ben curiós això, i crec que es pot comparar amb l’adoració de relíquies religioses, doncs els sants poc tenien que veure amb tot aquell merder fetitxista que s’organitzà a partir d’una dent seva, o pitjor encara, d’una dent falsa.

Vosaltres sabíeu això de Van Gogh i Seurat? Tinc entès que els museus no van voler restaurar les obres perquè donaven per fet que l’obra autèntica per a el públic era aquella cosa descolorida, i no tant l’original ataronjat. Sàvia decisió, penso. Vosaltres sabreu admirar aquestes obres amb els mateixos ulls, ara que sabeu això? Mmmmmmh... Hi ha gent que no pot!

Recordo quan fa uns anys va esclatar la polèmica amb la restauració del magnífic “cavaller amb la mà al pit”, del Greco, doncs la majoria de gent preferia el quadre envellit. Ajà!

El museu de La Haya va decidir no netejar els repintats pòstums en les obres de Rembrandt, que son molt nombrosos; acordaren permetre-ho en tant que formava part del bagatge històric de les obres. Un argument tant discutible com legítim. Algunes de les obres més emblemàtiques no son, en rigor, les que Rembrandt va pintar, si no el resultat de l’acumulació de multitud d’estrats de pintura que tergiversen totalment l’efecte de l’original.

Les pintures negres de Goya, tant admirades, resulta que son en gran part el producte de l’agosarament d’un restaurador francès que també era pintor afeccionat. Les pintures originals, greument deteriorades, van ser repintades amb un criteri bastant lliure per aquest personatge, i que ara no recordo el nom. A quin admirem doncs? A Goya? Al restaurador? Al circumstancial equip de Goya i al restaurador? O senzillament a les obres tal qual les veiem, indiferentment de quin siguin els seus orígens i intencions primeres?

Fuuuuu, i no acabaríem mai d’esmentar exemples, que realment son incomptables. I bé, això es complica... Què és autèntic en la història de l’art? Jo opino que tant els historiadors com els artistes s’han nodrit sistemàticament d’errades, majúscules errades en la lectura i interpretació del llegat artístic. La historia de l’art és una errada continuada i sense remei que es nodreix de si mateixa donant uns resultats sorprenents, frescos, que posen en evidència els paradigmes i el concepte d’autenticitat.

Així, si un artista admira el que ell pensa que fou l’art grec, és en realitat una forma de narcisisme on d’imaginació es converteix en una fèrtil ficció, en un esperó que suggereix la recreació de tot un nou univers que, en un futur, novament serà l’estímul creatiu per a nous artistes que no hauran entès res de tot allò. I us diré més: és possible que als grecs clàssics també els hi passés el mateix.